L’ESPERMATOZOU QUE ES VA PERDRE, per Jordi Serrano

De nuevo recomiendo un interesante artículo de Jordi Serrano rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya. Se publicó hace unos días en el Diari de Girona y habla sobre la cotidianidad de la vida. Lo reproduzco seguidamente. Haber que te parece.

L´espermatozou que es va perdre

Les noves tecnologies fan que tinguem la sensació que hem d’anar accelerats tot el sant dia. Ara tot ha de ser instantani. Si no agafes una trucada al mòbil al moment, al cap d’una hora et cau una esbroncada sensacional com si el món s’hagués d’acabar ja. El mateix passa amb els correus electrònics, al cap d’un minut d’enviar-lo ja pretenen que ens l’hàgim llegit i hàgim respost. Abans la gent t’enviava una carta -encara que fos urgent- i no pretenia que la rebessis el mateix dia ni l’endemà i menys que responguessis instantàniament. Hom esperava de la teva bona educació que faria que t’ho rellegissis tres vegades, rumiessis una resposta i l’escrivissis. Per tant rebre al cap de tres setmanes la resposta volia dir que qui te l’enviava t’apreciava molt.

Ara no, ara estem pendents del telèfon, del telèfon mòbil, dels correus electrònics i n’hi ha que ja estan enganxats al Messenger, al Facebook i a tota mena d’enginys informàtics que requereixen molt de temps i dedicació, tant que arriben a anul·lar la capacitat de pensar. Ja no pensem, simplement actuem. Així hom acaba tenint la sensació que fa alguna cosa quan en realitat l’única cosa realment certa que fa és estar assegut davant una pantalla d’ordinador o de la pantalla de qualsevol d’aquests estris portàtils. A l’inici tothom estava d’acord que eren simplement jocs i ara en canvi sembla que tinguin alguna funció més elevada, quan en realitat són en adult el mateix que les Plays dels nens. Per aquesta raó hi ha tants adults aficionats a les Playstation, però fan veure que treballen amb la Blackberry, sobretot des que ha caigut en aquest parany, fins i tot, el president del EUA. Anem arreglats!

Crec sincerament que la gent s’ha adonat per fi que no té neurones. Els xips dels estris informàtics els funcionen com una fantasia d’ampliació d’aquelles neurones que no tenen, però aquest és un viarany fatal. I si féssim servir les tres neurones -de fet tres els homes i cinc les dones- que tenim per pensar en comptes de fer anar els estris que el Vil Gueits i els seus germans clònics es van inventant dia sí dia també?

Com diu l’amic Samuel el món a voltes sembla un espermatozou que no s’adona que va en direcció contrària i quan comença a entreveure la llum no sap que en comptes d’arribar a la llibertat, al plaer i la plenitud està arribant a la seva fi.

Más artículos de Jordi Serrano, clicando aquí

L´espermatozou que es va perdre

JORDI SERRANO – enigmes inquietants

El rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, Jordi Serrano publicó hace unos días en el Diari de Girona un artículo donde reflexiona sobre algunos enigmas inquietantes. Dale un vistazo, merece la pena.

Enigmes inquietants

A les velles preguntes: D’on venim? On som? On anem? Ara hi hem d’afegir nous enigmes, nous pous insondables. Comencem pel tradicional enigma de la llum de la nevera. Com sabem que la bombeta de la nevera s’apaga quan la tanquem? És que algú s’hi ha quedat a dins per comprovar que en realitat no continuem pagant a les elèctriques per una llum innecessària?

El segon enigma es refereix als SMS. On van a parar els SMS que envies sense voler a un telèfon fix? Els desvien tots a casa del “Vil Gueits”? Desapareixen? Es transformen? Els guarden en un arxiu de SMS que no rep ningú. Quants SMS hi ha en aquest magatzem que anaven dirigits a nosaltres i que mai ens han arribat? Potser algun hagués fet que la nostra vida canviés totalment, i ara s’està allí, sense que ningú l’hagi llegit mai.

El tercer és el miracle dels pans i dels peixos al revés. A la Caja de Castilla la Mancha li haurem de donar entre tots uns 9.000 milions d’euros, és a dir 1,5 bilions de pessetes, d’aquests una tercera part els deuen 20 individus. Com s’arriba a tenir tanta confiança en algú per donar-li 100 milions d’euros o més, com al Sr. Martín o com al Sr. Sanahuja?

El quart es refereix als e-mails que envies i que sembla que mai reben resposta. El telèfon era molt millor, si trucaves i parlaves amb una persona almenys era impossible que després digués que no havia parlat amb tu, corria el risc de tenir fama de sonat. Ara amb els mails la cosa ha empitjorat. Crec que hi ha molta gent que l’únic que fa quan engega un ordinador és esborrar els mails abans d’obrir-los. D’això en diuen l’era de la comunicació. Milions de persones escrivint correus i milions esborrant-los.

El cinquè és una simple comparació. Com és que no hi ha diners per cobrir els costos del desplegament de la llei de dependència i en canvi volen reduir els impostos i donar diners il·limitadament als bancs, han començat per 150.000 milions d’euros. Per què no se’ls obliga a guardar part dels guanys d’anys anteriors per pagar els deutes d’ara? No és el que fem tu i jo amic lector?

El sisè es refereix als blocs. Quan un bloguer es mor, quant de temps estarà penjat aquell bloc mort? Hi ha cementiris digitals? Qui se n’ocupa? Hi ha al final un enterramorts d’arxius digitals que borra els blocs dels morts? No en conec cap, però m’han dit que n’hi ha algun.

El setè es refereix a la senyoreta que des del satèl·lit va mirant per quina carretera vas i t’avisa cap a on has d’anar en cada encreuament, d’on és? Per quina empresa treballa? Quants dies s’està allí dalt? És la versió postmoderna de l’àngel de la guarda.

Más artículos de Jordi Serrano, clicando aquí